Half des Garotxes - 10/07/2011 - La Cronica

Un any desprès.. tornavem a Les Angles per participar en un autentic certamen de triatló que enguany estava tenyit de groc fluorescent per la nombrosa presencia de Dragons, que el club havia convertit en una cimera als pirineus.
L'objectiu, el de sempre: guanyar (principalment al Capi i al Guille i però en aquesta ocasió comptava amb uns quants més rivals directes: els dragons.
Plenament conscient de que seria especialment dificil... perque coneixia el recorregut i sobretot pel regust de Banyoles.. on el Capi havia aguantat heroicament les meves envestides en bici... per desprès passar-me la ma per la cara en la cursa a peu.
La estrategia seria la de sempre i la unica que m'ha funcionat... fer una natació decent, arrassar en bici per treure almenys 5 minuts d'aventatge i desgastar als rivals per a que al final de la cursa a peu creuar primer la linia de meta.
Abans del tret de sortida cometo el primer error... que és no agafar una bona posició, i trio el costat interior. Fins a la primera boia nedo comode i ràpid.. però en el primer gir m'agobio fins al punt que pateixo una especie d'atac d'ansietat... i revisc el malson de Johnny Rambo... charlies davant, charlies al costat, més charlies que em passen per sobre, i la terrible sensació que el neopré m'oprim el pit i que no puc respirar. Paro. M'estiro el neopré.. Les senasacions ni milloren i inclus penso en treure-me'l.
Passats uns segons... que em semblen hores... reprenc el ritme.. amb certa incomoditat. Desprès de la segona boia veig que porto el pau i el capi just davant i em desconcerto "Si m'he tingut que parar i els tinc aquí davant... que collons han fet, aquests?
A la sortida de la primera volta sento que l'Alvarez crida... Venga Jaume! Venga Capi! i convençut que vaig molt per darrera.. penso que m'ha confòs.. (desprès m'entero que he sortit de l'aigua davant d'ell i que el tinc a l'esquena)
La segona volta és més tranquila.. aquest cop es suma el fet que no veig absolutament res... i cada cert temps he de parar de nedar.. treure el cap de l'aigua.. aixecar-me les ulleres per prendre la referencia correcta.

Quan finalment surto de l'aigua... ho faig just darrera del Pau.. i quan arribo a boxes em trobo a tots els dragons excepte al Guille, que tot just acaben d'arribar... i s'estan acabant d'arreglar.
El Mikel surt davant.. darrera, el Capi.. El presi.. i el Pau...
Al kilometre 3 he adelantat al Presi.. i al Pau. Al km 8 em canten que vaig en la posició 76.. i al km 20 aconsegueixo neutralitzar al Capi... que rebufa com una locomotora. En la ultima rampa del port poso el turbo i es queda enrera. Ara només queda treure-li un minut cada 20 km! I volo.
Al km 40 em canten que vaig en la posició 49.
I a partir d'alli comencen a adelantar-me.
Al km 45 em giro... i distingueixo el maillot del Capi al final d'una llarga recta... Me caguenlaputa!! no me l'he tret de sobre!! Al final del segon port (sobre el km 70) m'ha neutralitzat i estem com a la primera volta... però amb els papers canviats. Vaig apurat.. i a sobre m'he quedat sense gels ni res que engullir. Al km 75 em paro en un avituallament per menjar algo.. i em passa.
I al km 80 ja no el veig. Els ultims 10 se'm fan eterns i començo a patir per la meva cursa a peu... tot recordant el suplici de l'any passat al Half de Perpignan.. o a la Marató del passat mes de Març a Barcelona.
Arribo a boxes entre crits de suport de la claca... que grans!!
Deixo la bici i en el primer avituallament em foto les botes: 2 gots de coke.. en plan sergio garcia.. i un festin de galetes i bizcocho.
Com que em conec el recorregut em prometo a mi mateix no parar fins a la mortal pujada.. però sorprenentment corro comode... al km 4 m'avança el Pau.. i al 6 (al principi de la pujada) torno a parar per menjar. De baixada em creuo amb el Guille... que el veig fresc.. i que em te a tocar.. i al Mikel.. que va amb cara d'anar bastant més apurat.
Al km 10 em pilla el Guille.. al que m'enganxo i no deixo fins a la famosa pujada... que arriba al km 16. La pujada la faig caminant... i 5 km desprès creuo la meta.. de la mà de la meva peque... que es fot un sprint de campeona i entrem entre crits de suport dels dragons mentre que 4 o 5 corredors que no respecten que faci els darrers 300 m de la ma d'una nena de 3 anys... m'adelanten.

Acabem foten-nos un festin a la xurreria de Llivia.. cansats.. però molts satisfets.
Un 10 als dragons, a la organització i al cap de setmana. Esperant ja amb neguit quan serà la propera.

3 comentaris:

  1. Bonica crònica Jaume de la triatló...
    Ja tens raó que la meva cara al running era un poema...encara visc de les rentes dels entrenos de la Marató i...es clar...ho vaig pagar a Zarautz i encara més a Les Angles...
    De totes maneres prometo per la propera entrenar més el running i oferir-vos una mica més de resistència...Tot i això em va sorprendre molt els vostre nivell amb la bici (es clar com que no us deixeu veure amb els entrenos conjunts amb els Dragons)...je je je...
    Per cert haurem de fer un entreno conjunt d'orientació en natació...em sembla que ens vam despistar uns quants Dragons...

    ResponElimina
  2. Doncs jo ni vaig fer metres de més a l'aigua, ni vaig patir un atac d'ansietat, ni res de res. I tot i així vaig sortir l'últim de la natació. El proper cop manguitos.

    A veure si avui o demà penjo la meva crònica al teu blog.

    ResponElimina
  3. Jaume, quin crack estàs fet...amb totes els problemes tècnics de la natació i vas sortir darrera meu...el proper any ni et veuré!...i quan em vas passar a la primera pujadeta vaig pensar...joer...soc una autèntica tortuga!!

    De nou enhorabona i quin trio més potent amb el Capi i Guille!! Imbatibles!!

    Xavi G.

    ResponElimina